No em cercaràs, per tant, estic segura que mai em trobaràs. Per això em sent lliure en aquest espai i puc posar per aquí tot allò que hauria volgut dir el dia 30 de desembre.
A vegades, trobem persones fantàstiques al nostre camí. I això és el que sempre he pensat de tu: ets fantàstic. Com més xerràvem, més curiositat em feia conéixer-te. I aquest va ser el principi del meu vincle amb tu.
Perquè no hem estat res, però tenim un vincle amb tothom amb qui ens relacionam, així que crec que aquesta paraula és adequada: tu i jo tenim un vincle. Evidentment, aquest vincle ha anat sofrint canvis amb el temps.
Ets fantàstic tot i que tens els teus dimonis. No em fan por perquè jo també els tenc. No els he compartit massa amb tu perquè no volia que fogissis, encara que el dia 30 t'en vaig fer un tast. Al final tots cercam qualcú amb uns dimonis que s'entenguin amb els nostres. I un dels meus era que la part afectivo-romàntica(?)-sexual del nostre vincle s'acabaria més d'hora que tard.... i pot ser una "profecía autocumplida" perfectament.
Es meu cap ha superat es màxim de velocitat permesa darrerament. He pensat tantes coses alhora que he col·lapsat. Tenc tants dubtes, tenc tantes pors... T'he arribat a agradar en qualque moment?. Encara que m'has dit que els motius són per evitar-me un patiment, duc una motxilla a s'esquena amb experiències prèvies. Encara que m'has dit que els motius són que tu ara mateix no estàs bé i per això no em vols fer sentir malament, tenc una veu que em xixiuetja a l'ànima que em diu que en cap moment t'he convençut per valer com a projecte de res estable. Una part de jo sempre pensarà que és més per jo que per tu, i que d'aquí no molt compareixeràs amb qualcú guapa, prima, bona professional i sense tants de dimonis.
Gran part de culpa la tenc jo. Per pensar que aquesta vegada podia sortir bé en qualque punt futur. Que anava poc a poc caminant en un vincle afectiu sa. Descobrint el punt mitjà entre l'excès afectiu del meu darrer ex i el ghosting, curving, breadcrumbing, etc pur i dur del meu primer ex. I aprenent de totes les errades dels meus altres vincles marcats per la inseguretat i dependència. I valorant el temps que em dedicaves.
Perquè sóc responsable d'haver deixat créixer una única floreta anomenada il·lusió d'aquella planta que creia que ja no reviscolaria. D'haver corregut rere teu amb els ulls tancats. De mostrar-te ca meva amb innocència pura de que la coneguessis. D'abraçades molt llargues. De missatges per whatsapp. Del ball de mans que s'acaricien davall una taula i de l'apropament sense que passi res. De dies de moltes hores just al principi, que es van concretar un cap de setmana de setembre menjant "palomitas" mentre véiem una pel·lícula que no vam arribar a acabar de mirar. D'horabaixes que acabaven amb besades en el meu portal. De vespres que han precedit dematins amb el teu record a la meva pell i el cor ple de vertigen per saber-me vulnerable. De besades robades a una discoteca i de paraules mai sentides a certa casa en obres. De totes les coses que jo havia decidit transformar en aigua per regar aquella planta i que són les mateixes que ara plouen per sa meva cara. No hauria d'haver-te donat el meu cor com una granada de mà, ja que sabia que explotaria en qualsevol moment.
Pensava que corria en una direcció lineal, però era un cercle que m'ha duit aquí mateix on sempre acaba. El cercle que hauria d'haver reconegut ja a aquestes altures de la vida. No he sigut gens llesta i no he guardat el meu cor. I ara estic pagant les conseqüències d'haver apostat i haver perdut. Punt i principi de viure sense tu.
Encara que el nostre vincle no ha desaparegut, una part sí ho ha fet i això comporta pèrdua. I al meu cas, dolor. Dolor que el temps curarà, però que ara mateix innunda la meva realitat. Em fa mal, però no vull deixar-te tirat quan no ho estàs passant bé. M'encantaria tenir amb tu un vincle tal que fos un lloc segur on compartissis ses teves pors i ses teves penes només per poder-te acompanyar. Perquè aquesta sempre ha estat la meva idea de vincle amb tu: el tenir-nos l'un a l'altre sigui quin sigui el nostre camí. Però no he tengut aquesta oportunitat o no he sabut ser un lloc segur per a tu. Ja ni ho sé. Potser les meves pors han acabat destrossant lo poc que hi havia. Tant de bo no sentís dolor i pogués compartir el meu temps amb tu d'aquí endavant, perquè vull que formis part de la meva vida. Perquè segueixo pensant que ets fantàstic. I m'agrada que a la meva vida hi hagi gent fantàstica.
De moment m'estic llepant les ferides i cosint es cor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario