Lost in a tango.

E R R A N T E.

Y saber que hay que soltar y saltar. Aunque me duela cerrar la puerta y que tú estés al otro lado.

Tantas puertas he cerrado y me han dolido todas y cada una de ellas. Amigos, amores, familia. La mayoría de ellas las cerré porque no me quedaba otra opción. Y en contra de mi voluntad. Y ese proceso me ha costado muchísimo: he sentido romperse parte de mi mientras cerraba cada puerta.

Pero era necesario, como ahora.

Estoy tan acostumbrada a luchar a pesar de todo, que me cuesta soltar. Debería plantarme en el que ciertas cosas si no suceden de forma sencilla, es que no deben ser. Y que quizá es necesario soltarlas para que puedan existir en el futuro, de esa forma o de otra, o incluso de ninguna. Que donde ahora hay cicatrices, nacerán flores. Que en las ruinas nace vegetación. Que de la muerte sale la vida.

Dejar ir para poder avanzar. Dejarte ir. Saberte detrás y conjugarte en pretérito perfecto. Pasaste. Y algo puedo aprender de ello, de ti. Seguro.

Y mirar hacia el futuro desde mi presente. Lo ideal en este punto de mi vida sería esto. Pero me da y doy miedo. Todo lo que hay delante: el camino y mi imagen en el espejo. La incertidumbre compuesta por demasiados interrogantes. Y un sentimiento de pérdida, de peso en el estómago, de confusión, de querer soñar y no saber cómo. Que mis opciones se acotan conforme el tiempo pasa. Y no me gusta. Que tengo tanto miedo a lo desconocido que quiero esconderme, hacerme pequeñita y desaparecer sin dejar rastro.

Que cada vez más me cuesta maquillarme con una sonrisa y salir a la realidad. Que puedo fingir acción, pero mis ojos no pueden fingir una chispa de ilusión. Porque no la hay. El mundo se me cae por enésima vez en mi vida hoy. No puedo ganar sin ganas y perder es mi estado habitual. 

Por suerte hoy también tiene 24 horas que acabarán dentro de 11 horas y 24 minutos.

Something inside this heart has died.

I'm in ruins. 

M'he donat compte que no sóc tan llesta com em volia creure. Bé, si de fet tot el que m'he volgut creure precissament ha estat per doiuda més que per altra cosa. No ho he volgut veure, i com si no ho veia, no ho creia, no existia. Però la realitat sempre, sempre surt a la llum. 

Fins avui estava en un Schrödinger continu, on coexistien:

a) No sóc més que un cop de vent que com un huracà va entrar de cop i volta a la teva vida sense demanar ni permís, que ha volgut ampliar forçadament s'estoneta que tu estaves disposat a compartir amb jo. Que en el teu cor n'hi ha una altra persona, ja hi era d'abans, i tu sabies perfectament que jo no arribaria mai a la seva altura. Que darrera el "no estic preparat per tenir res sèrio" faltaven dues paraules clau que eren "amb tu". Perquè estic rompuda i no tenc res per oferir. De fet, crec que mai ho he tengut, igual que mai t'he tengut. Potser ni t'he arribat a agradar. Però has vist que jo si que anava cap endavant i t'he donat pena.

vs.

b) Que sí t'he agradat, però que ara no és el moment. Que arrossegues molt a molts de nivells i que tens un caos a sa teva vida. Que m'aprecies i per això mateix no me vols arrossegar dins de sa teva voràgine. Que potser hi ha una cosa dita xiuxiuejant que sí era certa i sí que era per jo. Que simplement ses teves pors han dit òstia això és too much i has reculat. Perquè sí que valc la pena per a tu i et sap greu no poder-ho intentar en aquests moments. Que tot lo que em vas dir és cert.

I jo, he oscil·lat entre a) i b) durant ja 20 dies. Amb un nus a sa gargamella i encara papallones al ventre. I hi ha hagut dies, que t'ho jur, he volgut creurer-me sa b). Per no matar la il·lusió. Per mantenir-te amb jo de qualque forma. Per no sentir-me tota sola. Per no sentir que en certa forma, em faltes i no tornaràs. Per no enfrontar-me a sa a), i veure que tot ha estat com un viatje que he fet jo tota sola. Que mai he pogut conjugar-te en primera persona del plural i que això mai ha estat ni una possibilitat de la teva baralla de cartes del futur. Que els xiuxiuejos són una mala passada de la meva ment o bé estàn dirigits a la persona que encara que jo no ho sabia, també era allà amb nosaltres, dins el teu cor i la teva ment.

Però poc a poc intent desfer-me de la b) i quedar-me amb la a). Ja que ara ho he vist més que mai. Jo no sabia de la seva existència fins fa un mes més o menys, i he pogut donar-me compte que primerament, és molt recent, i que en segon lloc però no menys important, jo no podré competir amb ella. Pareix fantàstica, i jo crec que encara et deu estimar. Així que no em queda altra que acceptar que tu i jo no serem mai un nosaltres, i seguir desitjant que siguis molt, molt feliç.  

Que tenc part de responsabilitat per haver entrat sense tocar a la porta primerament. Que vaig confondre amabilitat amb interès. Que, sent sincera, encara que sa b) fos certa,  jo segueixo estant rompuda i no et podré oferir mai allò que tu et mereixes, encara que mai m'he cansat d'intentar lluitar amb totes ses meves forces, en tots i cada un dels meus vincles. Que el mon se m'ha aturat i se m'ha caigut tantes vegades ja, que encara no sé d'on trec ses forces per tornar-lo a posar a rodar sempre i intentar sortir cap endavant en aquest camí dificultós que se m'està fent sa vida.

Que tenc part de responsabilitat per intentar escriure un guió d'una pel·lícula que no fos de por, sense veure que realment no estaves gaire convençut amb el teu paper de protagonista. I sóc jo la responsable de no haver après de ses pedres de sa meva motxilla i d'haver posat més carn al rostidor de sa que era convenient. 

I a dia d'avui et veig i sent que des de fora es nota que el meu cor corre cap a tu, que t'aprecio més de lo que convé, que vaig cap a tu com a mosquit a sa llum. Que quant més et conec, més em crides s'atenció. Que tot desapareix quan pas temps amb tu, encara que m'esforço un munter en que no, i intent seguir present i no focalitzar-me en tu. Però a vegades no me surt bé, i em descobreixo fent dois per intentar interessar-te. De veres vull ser només sa teva amiga, estar aquí per tu i que em deixi de fer mal aquella possibilitat que va existir només a la meva ment i al meu cor, durant un lapse de temps que ja no tornarà. Que se m'arrua s'ànima quan et veig fet pols i que no vull altra cosa que no sigui que siguis feliç.

How does it feel?!

Estrenando el Blue Monday bien de madrugada. Gracias ansiedad, trabajo, procastinación e insomnio.

Y aunque está lloviendo en la parte izquierda de mi tórax, traigo a este espacio algo prestado de otro espacio, analógico, en donde después de una tormenta muy, muy fuerte que tuvo lugar en octubre, decidí con un éxito del 50% intentar encontrar algo de mi valía cada día del mes de noviembre.

No acabó de funcionar pero esta tonta intentará verse con otros ojos a través de esta lista.

1. 💡In-geniA.
2. 🥊Luchadora Street-fighter.
3. 🌈Like a Rainbow.
4. 🌳Jungla peligrosa pero bonita.
5. 🦎Camaleónica.
6. 🌱Arraigada.
7. 🛖Soy Hogar.
   
8. 🐆Fiera.
9. 🔥Fuego.
10. ⛈Tormenta.
11. 👣No camino sola.
12. ☂️Protegida.
13. 🥰Amada.
14. 👽Galáctica.
15.  ❤️‍🩹Mejor que nada.

Son palabras que acompañaban una explicación que a veces me creo y más a menudo no tanto. Quizá este resumen me ayude cada vez que pase por aquí, aunque vaya por rachas. 

I'm tired of running.

Sometimes when you're low, you gotta kiss the ground.

Mi mente dividida por cero y mi corazón latiendo a trompicones. Muriendo y renaciendo varias veces cada día.

Intrusos en mi mente 24/7. Devil on my shoulder always been such a liar. Aire que falta de madrugada cuando la vida se te cae encima y todo gira demasiado rápido.

Disociar para escapar. Sonreír para tapar. Correr para huir. Llorar para intentar dejar ir. 

Evitar mirarse al espejo porque hace tiempo que se me perdió el valor por ahí y no soy capaz de encontrarlo.... Quizá nunca lo haya llegado a tener entre mis manos.

Querer dejar de sentir. Porque todo lo siento demasiado, y aunque lo bueno también lo vivo con intensidad, tarde o temprano llega lo malo y yo ya estoy cansada. Cansada de correr, cansada de remendar, cansada de perder, cansada de existir. Y aún así, siempre intentando vivir y no sobrevivir.

Perdida. Confundida. Sin equilibrio. Inestable. Con mucha mierda debajo la alfombra. Con una sensación de vértigo permanente. Y aún así intentando dar lo mejor de mí. ¿A quién pretendo engañar? Tarde o temprano mis sombras salen a la luz y me asusto hasta yo. Reina de picas de mi corazón, nunca has sido del palo bueno. I'm a loner in a catastrophic mind. My own worst friend and my own closest enemy.

Tocando el suelo, ir hacia arriba es mi única opción. Pero antes necesito que el tiempo escueza y cure.

No matter how far I run, I always end up back here.

No em cercaràs, per tant, estic segura que mai em trobaràs. Per això em sent lliure en aquest espai i puc posar per aquí tot allò que hauria volgut dir el dia 30 de desembre.

A vegades, trobem persones fantàstiques al nostre camí. I això és el que sempre he pensat de tu: ets fantàstic. Com més xerràvem, més curiositat em feia conéixer-te. I aquest va ser el principi del meu vincle amb tu.

Perquè no hem estat res, però tenim un vincle amb tothom amb qui ens relacionam, així que crec que aquesta paraula és adequada: tu i jo tenim un vincle. Evidentment, aquest vincle ha anat sofrint canvis amb el temps.

Ets fantàstic tot i que tens els teus dimonis. No em fan por perquè jo també els tenc. No els he compartit massa amb tu perquè no volia que fogissis, encara que el dia 30 t'en vaig fer un tast. Al final tots cercam qualcú amb uns dimonis que s'entenguin amb els nostres. I un dels meus era que la part afectivo-romàntica(?)-sexual del nostre vincle s'acabaria més d'hora que tard.... i pot ser una "profecía autocumplida" perfectament.

Es meu cap ha superat es màxim de velocitat permesa darrerament. He pensat tantes coses alhora que he col·lapsat. Tenc tants dubtes, tenc tantes pors... T'he arribat a agradar en qualque moment?. Encara que m'has dit que els motius són per evitar-me un patiment, duc una motxilla a s'esquena amb experiències prèvies. Encara que m'has dit que els motius són que tu ara mateix no estàs bé i per això no em vols fer sentir malament, tenc una veu que em xixiuetja a l'ànima que em diu que en cap moment t'he convençut per valer com a projecte de res estable. Una part de jo sempre pensarà que és més per jo que per tu, i que d'aquí no molt compareixeràs amb qualcú guapa, prima, bona professional i sense tants de dimonis.

Gran part de culpa la tenc jo. Per pensar que aquesta vegada podia sortir bé en qualque punt futur. Que anava poc a poc caminant en un vincle afectiu sa. Descobrint el punt mitjà entre l'excès afectiu del meu darrer ex i el ghosting, curving, breadcrumbing, etc pur i dur del meu primer ex. I aprenent de totes les errades dels meus altres vincles marcats per la inseguretat i dependència. I valorant el temps que em dedicaves.

Perquè sóc responsable d'haver deixat créixer una única floreta anomenada il·lusió d'aquella planta que creia que ja no reviscolaria. D'haver corregut rere teu amb els ulls tancats. De mostrar-te ca meva amb innocència pura de que la coneguessis. D'abraçades molt llargues. De missatges per whatsapp. Del ball de mans que s'acaricien davall una taula i de l'apropament sense que passi res. De dies de moltes hores just al principi, que es van concretar un cap de setmana de setembre menjant "palomitas" mentre véiem una pel·lícula que no vam arribar a acabar de mirar. D'horabaixes que acabaven amb besades en el meu portal. De vespres que han precedit dematins amb el teu record a la meva pell i el cor ple de vertigen per saber-me vulnerable. De besades robades a una discoteca i de paraules mai sentides a certa casa en obres. De totes les coses que jo havia decidit transformar en aigua per regar aquella planta i que són les mateixes que ara plouen per sa meva cara. No hauria d'haver-te donat el meu cor com una granada de mà, ja que sabia que explotaria en qualsevol moment. 

Pensava que corria en una direcció lineal, però era un cercle que m'ha duit aquí mateix on sempre acaba. El cercle que hauria d'haver reconegut ja a aquestes altures de la vida. No he sigut gens llesta i no he guardat el meu cor. I ara estic pagant les conseqüències d'haver apostat i haver perdut.  Punt i principi de viure sense tu.

Encara que el nostre vincle no ha desaparegut, una part sí ho ha fet i això comporta pèrdua. I al meu cas, dolor. Dolor que el temps curarà, però que ara mateix innunda la meva realitat. Em fa mal, però no vull deixar-te tirat quan no ho estàs passant bé. M'encantaria tenir amb tu un vincle tal que fos un lloc segur on compartissis ses teves pors i ses teves penes només per poder-te acompanyar. Perquè aquesta sempre ha estat la meva idea de vincle amb tu: el tenir-nos l'un a l'altre sigui quin sigui el nostre camí. Però no he tengut aquesta oportunitat o no he sabut ser un lloc segur per a tu. Ja ni ho sé. Potser les meves pors han acabat destrossant lo poc que hi havia. Tant de bo no sentís dolor i pogués compartir el meu temps amb tu d'aquí endavant, perquè vull que formis part de la meva vida. Perquè segueixo pensant que ets fantàstic. I m'agrada que a la meva vida hi hagi gent fantàstica. 

De moment m'estic llepant les ferides i cosint es cor.